Sa Sardigna bizantina

Sa Sardigna bizantina

In custos annos sa Sardigna fiat de pagu interessu pro sas invasiones bàrbaras e pro custu, in totu s'atropèlliu e sos iscutulamentos capitados e cun sas distrutziones de sos cunfines fortificados, dae medas territòrios beniant a s'ìsula, chi seberaiant comente unu logu pro si sarvare e bìvere prus trancuillos.

In su 456 sos Vàndalos la conchistant, ma non si trataiat de una conchista istàbile, difatis, a pustis pagos annos, in su 468 su conte Marcellino la liberaiat, morende deretu a pustis.
S'ìsula abbandonada a issa e totu, sos Vàndalos l'ant conchistada un'àtera borta. Sos Vàndalos fiant arianos, ma cun sa populatzione sardo-latina e cristiana non aiant tentu graves problema. Pròpiu in custu perìodu tenimus duos papas sardos, Ilàrio e Sìmmaco.
Comente amus ispiegadu meda bene in s'istòria de sa Literadura, in su 508, sos pìscamos de s'Àfrica setentrionale si fiant parados in Casteddu, pro curpa de sas persecutziones, pighende·si paris su corpus de S. Agostinu.
Tra cussos bi fiat unu bellu nùmeru de cresiàsticos, meda cultos, e los ghiaiat Fulgentziu de Ruspe.
Su monastèriu fiat a su costadu de sa basìlica de S. Saturninu. Giustinianu, in su 533, reconchistaiat s'Àfrica.
Sos Vàndalos de Sardigna fiant suta su guvernadore chi si fiat dichiaradu indipendente, ma sos Vàndalos de s'Àfrica, a su cumandu de Zarone isbarcaiant in Casteddu e conchistaiant s'ìsula. Totu custu non fiat serbidu, ca sos Bizantinos in su 534 la conchistaiant e la poniant in s'esarcadu de s'Àfrica.
Segundu s'amministratzione bizantina in Casteddu bi fiant duas autoridades: su Praeses o Judex Provinciae (unu magistradu) e su Dux (cumandante militare) chi istaiat in Forum Traiani, pro tènnere suta controllu sos Barbaritzinus. Su magistradu guvernaiat lassende s'amministratzione passada de sas tzitades. Sa provìntzia fiat suta-dividida in tzircuscritziones, is partes. Sos motivos de s'opositzione teològica de su cleru sardu at a portare prima a su distacu dae Bisàntziu e a pustis a sa formatzione de sos istados indipendentes. Un'àteru motivu fiat determinante: sa pressione de sos Àrabos.
Sa resistèntzia de sos sardos chi teniant fortificatziones e casteddos aiat portadu a s'isulamentu de sa Sardigna non solu dae Bisàntziu ma puru dae s'Europa. Gràtzia a s'isulamentu, in Sardigna s' isvilupat una cultura originale. Is Àrabos ant a chircare de ocupare s'ìsula pro totu su perìodu dae su 705 a s'annu 1000. Sa resistèntzia de sos Sardos est testimoniada dae fontes àrabas e dae cussas medievales cristianas.
Beniant a bortas dae s'Àfrica, a bortas dae s'Ispagna pro sas brusiadu biddas e fatu medas presoneris e iscraos. In su 720 is Àrabos arribbaiant a Casteddu.
Liutprandu aiat tramudadu sas relicuaias de S. Agostinu a Pavia pro las  sarvare. Sos Àrabos ant a torrare in fortzas in su 752, e cun violèntzias e istrages ocupaiant una parte de s'ìsula. Ma sos Sardos si moent e cun s'agiudu de sos Bizantinos organizaiant sa resistèntzia e sa pròpia autonomia polìtica. Fiant istados costituidos bator regnos numenados Giudicados: Torres o Logudoro, in sa parte nord-otzidentale de s'ìsula adata pro s'agricultura e sa pastorìtzia; in sa parti Nord-orientali - su prus piticu - de Gaddura; in sa parte tzentru-otzidentale, Arborea, cun pranuras largas, adatas a s'agricultura e a sa pastorìtzia. A Sud, su de Casteddu, su prus mannu e su prus ricu. Giai in s'821 sa capatzidade de sos sardos de resìstere est manna, cun fortificatziones e fintzas agiudados dae sos carolingios, tantu chi papa Leone IV aiat domandadu a su Giùdiche Sardiniae agiudos pro sa difesa de Roma.