S’imperu romanu Bizantinu

S’imperu romanu Bizantinu

Dae cando Diocletzianu, in su 293 a pustis de Cristos, ispintu dae motivos militares e amministrativos, detzidet de ispostare sa capitale de s'Imperu Romano de s'Oriente a Bisàntziu, custa tzitade diveniat su puntu de atopu tra sa cultura europea e asiàtica e imprimit s'isvilupu de formas noas.

Si puru sos problema s'esserent multiplicados pro sos cunflitos polìticos e religiosos, aiat costituidu pro deghe sèculos bonos una difesa dae sas invasiones àrabas, turcas, islavas. Gràtzias a su portu largu e mannu e sa seguresa de non pòdere belle èssere conchistadu e cun s'agiunta de fortificatziones, cun Costantinu, in su 330, càmbiaiat su nòmine in Costantinòpoli e diveniat sa capitale ufitziale e de religione catòlica.
In su 476, cando s'Imperu de s'Otzidente decadit, s'Imperu bizantinu resistit a s'atacu de sos Visigotos e Ostrogotos e diveniat unu tzentru culturale de grandu importu de teologia coltivende sa traditzione de sa filosofia greca.
Custa fiat istada una cunditzione ambivalente: dae una parte aiat consolidadu sa fide, ma dae s'àtera aiat donadu su primìtziu a disputas religiosas e a discòrdias, chi a pustis ant a divenire cuntrastos polìticos.
Sa disputa prus rilevante fiat istada, in su V sèculu, sa disputa "cristològica", chi si basaiat in sa duplicada natura de Cristos, divina e umana. Si cunfrontant dae una parti sa de su Patriarca Nostòriu, chi susteniat sa natura umana, e dae s'àtera sa "monofisita" de Alessàndria, chi susteniat sa preminentzia de sa natura divina.
In s'VIII sec. iscopiaiat sa luta "iconoclàstica", chi proibiat s'adoratzione de sas immàgines.