Limba iscrita e podere

Trubadores

Cummente naschet su vulgare iscritu?
Essende semper prus pagu collegada e aumentende s'isulamentu e su distacu de sos raportos de sa Sardigna cun Roma e tra su Papa e su cleru sardu, non resurtaiant relatziones prus bonas cun sa limba iscrita e sa cultura literària latina.

Cummente naschet su vulgare iscritu?

Essende semper prus pagu collegada e aumentende s'isulamentu e su distacu de sos raportos de sa Sardigna cun Roma e tra su Papa e su cleru sardu, non resurtaiant relatziones prus bonas cun sa limba iscrita e sa cultura literària latina.
Sos primos documentos nos faghent connòschere unu latinu chi benit definidu merovìngiu: ruzu, cun unu lèssicu limitadu, sa sintassi intzerta e conta-minada cun sa limba orale, comente puru sa fonètica. Non b'est de si meravigiare de custa cunditzione pro ite sas iscolas non bi fiant, pagos sos libros fintzas de religione e pagos sos maistros giurìdicos.
Su Contzìliu de Santa Giusta (1224), valutende sa situatzione disastrosa chi si fiat creada, proponiat de intervènnere pro pònnere reparu a sa mancàntzia de cultura de su cleru, forma•nde sas iscolas de grammàtica.
In sos deghènnios chi sighint, sa realidade s'agravaiat e s'in cultura riguardaiat fintzas pìscamos e artzipìscamos. Sa situatzione de sos propietàrios mannos e de sos familiares non fiat diversa. Solu sas cantzellerias giudicales teniant personale cumpetente.
Podimus nàrrere chi su Giudicadu de Casteddu at tentu però una traditzione de continuidade cun sas cantzellerias. Ancora no est presente una cultura tzitadina, ne una cultura mercantile, ne de s'artesania.
Nos agatamus in un'istrutura sotziale chìdrina, autàrchica, sena nissuna mobilidade, non si pràticaiat s'usu de sa moneda. Nissuna innovatzione in sa tecnologia. Sa vida si limitaiat a sa bidda e bia e mancu sos cuntatos cun Gènova e Pisa resessent a batire unu cambiamentu ma persighit una sotziedade impermeàbile a su rinnovamentu.
Tra sa fine de su sèculu XII e su XIII cumintzaiant a tzirculare in sas cortes e in sas tzitades improvisadores sardos e poetas giuilares, trubadores de limba proventzale e italiana; nde tenimus testimonia in sos documentos, ma fiant in pertzentuale bàscia e istrangia a sa cultura de s'ìsula. Custos, segundu su modu de fàghere in cussos tempos, animaiant sa bida de sas cortes segnoriles piticas. Sos trubadores, comente in sa penìsula italiana, andaiant dae corte in corte.
Nde podimus numenare calicunu, comente a Peire de la Cavarana, chi cumponiat sirventeses, a unu sardu, numenadu cun su senhal "Malgrat de toz", chi  paret  si potat identificare cun su giùighe Barisone de Arborea (1131-1184), su cale fiat istadu incoronadu re de Sardigna a Pavia dae s'imperadore Federicu I Barba ruju su 10 de austu de su 1164, a pustis chi aiat versadu bator mìgias marcos de prata (arghentu) antitzipados dae Gènova.
Un'àteru est Peire Vidal, chi - in su 1214 - iscriet su sirventese "Pos ubert ai mon ric tezaur", dedicadu a unu Marques de Sardenha/ Q'ab joi viu ab sen regna (a su Marchesu de Sardigna/ chi biviat regnende ditzosu e assannadu). Custu podiat èssere Guglielmo I Salùsiu IV, giùighe de Casteddu e Marchesu de Massa; un'àteru trubadore fiat Elias Cairel chi afirmaiat imbetzes chi "sa valors sembla febre" (su valore suo paret callentura).
Un'àteru galu Albertet de Sisteron, a giru de su 1221, cunsideraiat Adelàsia de Torres, fìgia de Anniesa de Massa, sa neta de su marchesu Guglielmo, chi si fiat coigiada cun Ubaldu Visconti e, a pustis, inviudada, si cojiuat cun Enzo di Hoensthaufen, su fìgiu de Federigu II de Svevia. Adelàsia fiat una de sas feminas galu famada pro sa bellesa in "En amor trob tanz de mal seignoratges". Puru su protonotaru de Federigu, Iacopu dae Lentini l'aiat indiritzada versos pro sa dimanda de Enzo.
Abbisòngiat a nàrrere ca sos trubadores cumponent solu, mentres sos giuilares isparghent in totue sos testos pro los fàghere connòschere.
Su sirventese fiat su gènere impreadu pro sa propaganda polìtica: tando si podet pensare chi esseret unu gènere apretziadu in sas cortes sardas, chi teniant cun sa limba unu raportu de natura pràtica.
Sa limba iscrita in Sardigna, est sa de sa giustìtzia e de su raportu cun su podere polìticu.
In sa segunda metade de su sèculu XI sa Sardigna aiat cumintzadu cun su vulgare sena intzertesas e naschiat in sas cantzellerias, in ue si proponet comente una de sas limbas ufitziales, in alternativa a su latinu. Podimus fàghere riferimentu puru a una breve crònaca de su XIII sèculu, intitulada Libellus Judicum Turritanorum, dedicada a sos Giùighes de Torres. Si contat sos acadessimentos polìticos e familiares chi sunt capitados in su rennu turritanu dae su 1065 a su 1259, s'annu de sa morte de Adelàsia.
Custa òpera nos est lompia, in una copia de su sèculu XVII, e est allogada in s'Archìviu istòricu de Istadu de Torinu. Podet èssere chi s'autore siat unu padre. Comente si siat est pretziosa pro cunfirmare sa genealogia medievale sarda e fintzas pro cumprèndere su clima polìticu e sas personalidades de tzertos personàgios, pro fàghere un'esèmpiu importante, comente a Gonario II de Lacon-Gunale chi aiat regnadu dae su 1124-27 a su 1154, s'annu chi si fiat ritiradu dae sa polìtica pro si fàghere padre in Clairvaux.
Sa particularidade est ca su documentu sardu naschet o cumpleta-mente in vulgare o cumpleta-mente in latinu, sas duas classes de documentos de sas cantzellerias sardas sunt limbas ufitziales connoschias cun pari dignidade e sa produtzione est bundante e continu a.
Un'elementu de importu mannu est - comente amus naradu prima - sa cuntemporaneidade e s'unanimidade de su sèberu de su volgare in sos diversos giudicados. S'aspetu de signalare est s'unificatzione dae nord a su sud de sa Sardigna in sos sèberos linguìsticos (lèssicu e istile), puru rispetende sas diferèntzias fonèticas e gràficas de sas diversas àreas dialetales.
Tra su primu documentu in vulgare de su giudicadu de Casteddu chi s'agataiat in s'Archìviu de s'Artzipìscamu de Casteddu - datadu tra su 1070/1080 - e cussu de su giudicadu de Torres (tra su 1080/1085), su "privilègiu logudoresu", ci sunt pagos annos de diferèntzia.
Pro su condaghe de S. Perdu de Silki, in su giudicadu de Logudoro, su Besta proponet s'annu 1073.
Pro su giudicadu de Arborea sa data est su 1102. Su documentu prus antigu sardu (1065) est una donatzione a Montecassinu de duas crèsias dae parte de Barisone de Torres. Su documentu si presentat cun caraterìsticas linguìsticas de cumpetèntzia intzerta cunsiderende sa cunfusione chi s'iscritore faghet tra limba latina e vulgare.
De su 1066 est su documentu de su giùighe Torchitoriu, chi impromitet a Montecassinu ses crèsias in càmbiu de retzire unu manacu capassu in còditzes e giurisprudèntzia e capassu de guvernare unu monasteru.
Binti annos a pustis sas cantzellerias produint documentos craros in vulgare e in latinu iscritos cun limba elegante. S'isvilupu culturale est determinadu dae su massissu aflussu de manacos a metade de s'XI sèculu: Benedetinos, Vitorinos e Camaldolesos. S'influèntzia issoro s'isparghet puru foras de sos cunventos.
Su passàgiu a s'iscritura de una limba chi connoschiat solu sa forma orale est istada su resurtadu de una grandu operatzione culturale. Pro la pòdere praticare si sunt afrontados problema tècnicos, comente s'adatamentu de una grafia chi si modellaiat a pitzus de una fonètica diversa dae sa latina. S'operatzione cunsistet in s'adatamentu de s'istile a una morfologia e sintassi vulgare, sa costrutzione de unu lèssicu istràngiu a su faeddare de cada die, e s'impositzione de regulas a una limba chi esseret tentu valididade regionale superende sas variedades particulares.
Sa cantzelleria sarda ufitzializaiat su latinu o su vulgare a segundu chi su documentu esseret iscritu pro usu internu a sa Sardigna o esternu. In su primu casu fiat impreadu su vulgare, in su segundu fiat su latinu, pro sos raportos, pro nàrrere, cun sa Santa Sede, Gènova e Pisa.
S'usu de su vulgare in sa registratzione de sos cuntratos est meda, ma meda antiga.
Un'atentzione particulare mèritat sa cantzelleria arborensa pro ite mantenet s'usu de su vulgare semper.
In s'ùrtimu deghènniu de su sèculu XIV su monumentu prus mannu e nòdidu de sa limba sarda e de s'istòria de su diritu sardu de su Mediuevu est sa Carta de Logu de Arborea, su còditze de lees, megioradu dae Leonera, ma giai preparadu dae su babbu Marianu IV in su 1376.