Su Setighentos

Su Setighentos

In custu sèculu, non solu tenimus cambiamentos fundamentales in s'istòria, ma puru in sa cultura de sa Sardigna. In su 1720 sa Sardigna passaiat dae sa dominatzione ispagnola a sa piemontesa. In su matessi tempus su cambiamentu polìticu e istòricu at permìtidu de si torrare a acurtziare a sa cultura e a sa literadura italiana.

Càmbiat su sistema e sos raportos tra sas limbas de s'ìsula. Sa ispagnola at abarrare limba ufitziale, comente amus naradu prima, fintzas a su 1764.
Ma sas òperas iscritas in italianu creschent meda e sa limba sarda achistaiat valore, caraterizaiat sa tzivilidade, ispinghiat su sentimentu natzionale e s'espressione artìstica. Totu custu fermentu chi at agatare espressione in sas rebellias antifeudales e at a afortigare su sentimentu natzionale contras s'invasione frantzesa, a pustis ant a sighire in s'Otighentos.
Juanne De logu Ibba, prèide tataresu, cando teniat sa parròchia de Villanova Monteleone, aiat tzerriadu s'istampadore Centolani, chi aiat comporadu sa tipografia canopolena de Tàtari e su primu libru chi aiat fatu istampare fiat s' Index libri vitae. Est unu zibaldone in ue agatamus versos dìsticos pro espresse-re sos printzipales misteros, epigrammas latinos de tema religiosu, cantos populares pro laudare sos santos comente sos gosos, in limba sarda o in sestinas ispagnolas. Tando una tragèdia s'Isclavamentus (crutzifissione e depositzione), chi proponet s'ispetàculu de drammaturgìa religiosa populare in Sardigna.
Antiogu de l'Arca, de Tàtari, iscriet in sa metade de su XVII sèculu "Saco immaginando", in ue presentat sa legenda de sos màrtires turritanos.
Cun su gesuita Matteu Medau (Ozieri 1723 - Cagliari 1800) si cumprendiat s'importàntzia e sa dignidade de sa limba e de sa poesia in sardu. De custu literadu tenimus una regorta de poesias, "Armonie dei Sardi", cun sa cale si chircat de aplicare sa teoria de su "Ripulimento della lìngua sarda", un'òpera chi tentaiat de istabilire cun critèrios rigorosos sas orìgines latinas de sa limba sarda e de esertzitare una funtzione de recùperu de su "purismu" comente su latinu fiat istadu pro su toscanu de su Petrarca, dimustradu dae Pedru Bembo.
Su Madau aiat iscritu puru "Dissertazionis Storicas", ma su motivu printzipale de s'atzione culturale operada dae issu fiat istada cussa de arribbare a cumprèndere si esistiat sa possibilidade pro sa limba sarda de istabilire una forma literària pulida, crara e madura.
Àteros poetas: Pedru Pisurzi (1724-1799), chi aiat usadu su logudoresu pro una poesia moralista, simbòlica e allegòrica, comente in "S'abe e S'anzone".
Padre Luca est su nòmine chi aiat fatu devènnere famosu Juanne Pedru Cubeddu (1748-1829). Fiat istadu unu poeta chi si fiat ispiradu a s'Arcàdia.
Sas figuras feminiles las agatamus in sa poesia populare, comente in s'òpera "Isculta, Clori ermosa".
Gavinu Pes de Tèmpiu iscriet in gadduresu proponende s'ambiente de s'Arcàdia cun elegante sensualidade e rafinada malinconia.
Proto Farris, mortu suitzida a s'edade de 32 annos, pro delusione amorosa, impare a Sebastianu Branca, fiant sos rapresentantes de sa prus bella e antiga poesia in limba tataresa. S'argumentu est sa "pena infinida de s'amore" presentadu comente una maladia.
Sa poesia sarda, piga•nde ispuntu dae sa delusione pro s'atzione de su guvernu piemontesu a pustis sas riformas de s'Illuminismu, si bortat a temas de sa realidade, comente s'Innu de "Su Patriotu Sardu a sos Feudatàrios", cumposta dae su barone de Ozieri Franciscu Ignàtziu Mannu (1758-1839).
Custu cantu polìticu (istampadu in Còrsica, e chi tzirculaiat clandestinu) fiat cumpostu de 376 otonàrios in rimas.
A pustis de sa descritzione de sa situatzione reale chi non si podiat prus baliare, sighit cun s'intzidu a su cambiamentu de sa realidade sotziale e polìtica sarda de su momentu, ispinghende su pòpulu a s'ischidare. In carchi modu faghet pensare a sa cumpositzione satìrica de Parini "Il Giorno" chi de seguru aiat istudiadu. Est cunsideradu su prus mannu poeta de su Setighentos Frantziscu Carbone (nàschidu a Bonnannaro in su 1746 e mortu a Bessude in su 1817). Fiat unu gesuita chi aiat abbandonadu - custrintu dae motivos polìticos - sa bida religiosa, in su perìodu chi insegnaiat in s'Universidade de Casteddu, pro ite acusadu de corrùmpere sos giòvanos cun sas "ideas de libertade".
Fiant sos annos chi pretzediant sa rivolutzione sarda.
A pustis aiat cumintzadu a girare s'Itàlia, frecuentaiat sos tzìrculos literàrios de s'Arcàdia, rispetadu et onoradu comente poeta, dimustrende sas mègius calidades de s'ànimu umanu. Istimadu dae su Tola, fiat divènnidu torra gesuita in su 1815, e moriat duos annos i fatu. Sa prima òpera la publicaiat a 26 annos e fiat intitulada "De Sardoa Intemperie". Trataiat de s'orìgine de sa malària (argumentu de sos dotores sardos e furisteris pro tratare sos efetos de custa maladia), chi presentaiat cun dd'una visione de fola mitològica. In su pròpiu modu trataiat sos temas de sa pisca de su coraddu, meda praticada in Sardigna. Sa cumpositzione sua, in latinu, s'ispiraiat a Virgìliu pro sa puresa e sa trasparèntzia clàssica.
S'ànima e s'istile clàssicu de Carbone traighent una tzerta dificultade a tratare argumentos de temas tziviles comente s'òperas "La sanità" de is literàrios e "La coltivatzione della rosa" o comente in sa poesia religiosa "De extrema Christi coena" e "De corde Jesus".
Bissente Baccalar (1669-1726), cun Bissente Sulis (1758-1834) si còllocant tra sos memòria-listas. S'unu e s'àteru aiant partetzipadu cun grandu passione a s'istòria importante de su Setighentos in Sardigna. Su primu aiat tentu càrrigas polìticas importantes comente cumandante militare de Sardigna e ambasciadore a Gènova e in Olanda. At iscritu "Monarchia Hebrea", teorizende sos problemas de sa polìtica e de su guvernu de sos òmines cun ideas novas.
In un'àtera òpera manna trataiat s'Istòria de s'Europa de sos primos 25 annos de su Setighentos, cun su puntu de vista de su testimòngiu.
Bissente Sulis in una memòria trasferiat su contu de sa passione polìtica sua, essende istadu tra sos protagonistas de sa "Rivolutzione sarda". In ddu esìliu meda longu in sa Madalena, a tesu de sa bida aventurosa, nos donada un'afriscu ligadore de s'assèdiu de sa flota rivolutzionària frantzesa, de sa resistèntzia de sas trupas sardas e de sa bogadura de sos piemontesos, pro arribbare fintzas a su traimentu e su protzessu e a sa presonia longa.
Su manuscritu esprimet balentia ma s'istile presentat imperfetziones.
Tra sos memòria-listas podimus agiùnghere Antoni Sisco (potògrafu, cun sas crònacas tataresas); su gesuita Antoni Maccioni de Igrèsias, chi racontaiat sa bida de sos gesuitas mortos in missione pro sa difusione de su catolitzèsimu in su mundu nou.