S'Otighentos

Innu Sardu Natzionale

In custu sèculu sa Sardigna benit iscoberta in su matessi tempus dae iscritores e literados italianos e istràngios chi podimus definire "bisitadores istrangeris".
Nos proponent una visione atenta dae foras.

Sunt personàgios de grandu importu comente a Lamarmora, chi aiat iscritu "Voyage en Sardaigne", in su 1826; Antoni Bresciani, chi in su 1850, aiat iscritu "Costumi dell'isola di Sardigna"; su barone von Maltzan, in su 1860, su "Viaggio nell'Isola di Sardegna"; e Antoine Claude Valéry in su 1883, "Voyage en Corse et en Sardaigne".
Dae s'àtera parte, in custu sèculu, tenimus unu bonu nùmeru de intelletuales chi ant contribuidu a sas connoschèntzias de s'istòria e de sa cunditzione sotziale, polìtica, econòmica e culturale de s'ìsula.
Cale est istadu su motore chi at alimentadu custu interessu largu pro sa realidade sarda?
A pustis, sos eventos de sa rivolutzione sarda, tra sa fine de su Setighentos e su comintzu de s'Otighentos, si notaiat una partetzipatzione prus ativa de sos sardos a sa bida polìtica de su Regnu de Sardigna, s'esigèntzia de partetzipare a s'amministratzione istatale natzionale cun una cussèntzia sotziale prus manna. Depimus agiùnghere su progressu generale de sa sièntzia e de sa tècnica in Europa, chi aiat megioradu sa possibilidade de su movimentu de pesonas e cosas.
Custu rennou est istadu animadu dae su movimentu de su Romantitzismu, chi partende dae sa base de su sentimentu natzionale, ispinghiat a promòvere una cultura prus manna chi naschet pròpiu dae sa bida e dae s'istòria de sa pròpia terra.
Sos biagiadores illustres chi amus numenadu prima essint dae custu movimentu culturale in sa prima metade de su sèculu. Su resurtu fiat istadu unu clima culturale prus biu chi ispinghiat a castiare prus a tesu de sa pròpia terra.
Su campu de s'istòria, in custos chimbanta annos, benit cumpleta-mente indagadu, mancare non semper segundu sa categoria de sa chirca istoriogràfica e sa cussèntzia de una "chistione sarda" de afrontare.
Ocurret però a pretzisare sa mancàntzia puru de istrumentos iscientìficos chi non permitiant de arribbare a resurtos tzertos.
Non podimus non nodare però ca custos erudidos beniant iscoberende sos motivos profundos de sa tziviltade conchistada dae sa gente issoro. Apariat un'afriscu de sa suferèntzia longa de totu su pòpulu chi aiat sa cussèntzia de s'identidade pròpia, de sas pròpias traditziones, de sa pròpia dignidade chi est istada definida "sardidade".
Non isballiamus narende ca pròpiu in custos 50 annos sa sièntzia istòrica at fatu passos mannos in antis. In custa ànsia de nobiltade de s'istòria passada bi sunt cummìtidos puru isbàllios, comente su frassu de sas Cartas de Arborea, chi podet èssere iscusadu dae un'afetu tropu mannu.
Sas òperas prus importantes de s'istoriografia sarda cumprendent: sa "Istòria moderna de Sardigna" ( 1825 1827 1847) de Zosepe Manno, su "Ditzionàriu biogràficu de sos òmines illustres de Sardigna" (1837 38) de Pascale Tola, sa "Istòria literària de Sardigna" (1844) de Siotto Pintor. Sas òperas de chircas linguìsticas e archeològicas de su canonicu Juanne Spano, su "Bolletinu Archeològicu Sardu" - su "Vocabulàriu sardu-italianu" - sa "Grammàtica logudoresa" (1851 52); sa grandu òpera de collaboratzione de Angius a su "Ditzionàriu" de su Casa•lis; sas publicatziones de Tola de sos "Istatutos tataresos" e de su "Codex diplomaticus Sardiniae"; Bissente Rai-mundu Porru, su "Nou ditzionàriu universale sardu-italianu" (1832), e in finis "Indàgines istòricas" de Pedru Martini.
Est netzessàriu nàrrere ca in custa ùrtima metade de sèculu, mentres sos istudiosos sardos recuperaiant unu bòidu chi andaiat prenadu, sa cultura italiana si esprimiat in sos temas de polìtica natzionale, chi andat a costituire sa literadura de su Risorgimentu.
S'istòria de sa Sardigna bivet in raportu a s'istòria italiana e europea unu tempus diferente; tzertos avenimentos si bivent in antìtzipu, àteros meda in ritardu. Ma s'istòria de sa Sardigna est istada semper cunsiderada comente in intro de su grande cuntenidore de s'istòria generale, in ue si criat unu tipu de gerarchia fata de binchidores e de bintos. Custu modu de pensare portat a cunsiderare comente tzertos pòpulos non podent nche èssere semper in ritardu in unu cunfrontu tra pòpulos.
Sos sardos partetzipaiant a su movimentu politicu-sotziale de su risorgimentu, generosa-mente, rinuntziende a s'indipendèntzia pròpia, cun s'isperàntzia de fàghere unu percursu in comunu; ma non si podent fàghere brincos tropu mannos, ne idealizare su chi non est sustènnidu dae sa realidade possìbile.
B'est puru de aprofundire cussa chi est definia una forma de "isulamentu" de sa cultura sarda, ma diversos fiant sos interessos, pro ite càmbiant da una realidade a un'àtera. Si tra sa literadura de custu perìodu in Sardigna e cussa natzionale b'est meda distàntzia, cheret nàrrere chi diversos fiant sos interessos.
Si sa literadura natzionale iscoberit su valore e sa dignidade espressiva de su mundu populare e sos dialetos, tando sa poesia sarda est perfetamente integrada.
Sos òmines de literas sardos sunt animados dae unu grandu amore pro sa cultura e tenent una fide cumpleta in sa fortza de sa paràula iscrita, capassa de fàghere nàschere in medas diretziones s'energia pro superare s'arretradesa e cussu tratu de passividade chi tropu bortas si notat in s'ìsula.
Sos avenimentos polìticos e sotziales mannos chi sos sardos ant bìviu cun sos motos antifeudales pro nche fàghere rùghere su regime feudale, sa lee de "sas tancas serradas a muru", e su sentimentu de indipendèntzia natzionale bìviu tra su 1793/99, rapresentat su terrenu tzertu de custa ischidada intelletuale.
Cando chistionamus de Tola, de Spano, de Manno, de Porru - tantu pro numenare unu primu grupu - non nos agatamus sola-mente in antis a òmines literados, ma a personàgios chi ant a costrùere s'istòria e sa cultura nostra pro recuperare s'identidade sarda. De su pròpiu perìodu podimus numenare àteros istudiosos chi ant contribuidu a su rinnovamentu de sa cultura de Sardigna, sunt: Ludovicu Baille, SrabatorAnghelu de Castro, Pedru Amat de San Filippo e Filipu Vivanet.
Depimus pretzisare ca custos literados non fiant solu istòricos o iscritores, ma bi fiant puru òmines polìticos chi ant partetzipadu ativa-mente a su rinnovamentu de sa sotziedade. Ant fatu intèndere sa pròpia boghe in sos giornales: La Biblioteca Sarda, sa Metèora, su Promotore e àteros. In particulare Siotto Pintor impare a Giorgi Asproni, a Niccolò Ferracciu, a Gavinu Nino, a Juanne Batista Tuveri, a Gavinu Fara, a su Tola, Angius, De Castro ant batidu in Parlamentu batàllias fortes pro difèndere sos interessos de sa Sardigna.
Cun un'apompiada a dae segus depimus castiare oe puru a custa istajone meda fèrtile de su pensamentu sardu, pro duos òrdines de motivos, mescamente pro ite sa generalidade de sos sardos non los connoschent e non connoschende sa biografia e sas òperas de custos òmines est mancante una parti de sa pròpia identidade; unu segundu motivu, pro ite in tempus de crisi de valores, de cumpetèntzia, de cambiamentos epocales est netzessàriu de si fàghere unu corredo de preparatzione adeguada e de si formare una personalidade sòlida.