Su romanzu istòricu

Enricu Costa cun Luigi Canepa

A pustis su 1850, in ritardu rispetu a sa literadura italiana de s'Otighentos, cumparit in Sardigna su gènere de su "romanzu istòricu", chi - puru non essende de grandu valore literàriu - diveniat meda populare, ocupende in sa formatzione isolana su pròpiu postu de cussa chi aiat ocupadu su romanzu risorgimentale italianu in preparatzione de s'ideale de unificatzione.

Totus custos romanzos sunt istados iscritos a pustis chi sos romanzos istòricos italianos non beniant prus iscritos dae deghinas de annos.
Sos valores propostos dae sos romanzeris sardos fiant a su lìmite tra sa legenda e s'istòria, tocaiant sos temas de sa dignidade de su pòpulu e de sa cunditzione de tzerachia.
Sos romanzeris sunt Càralu Brundu chi ischivit: "L'Alcalde di Longone, La rota di Macomer, Adelàsia di Torres, Una congiura in Cagliari"; Micheli Operti iscrivit Bissente Sulis; Pedru Carboni, "Lenardu Alagon"; Antoni Bacaredda, "Bissente Sulis" e Gavinu Cossu, sos Anchita e sos Brundanu.
Su fatu singulare est chi custos romanzos sunt istados iscritos cando Tuveri chistionaiat de sa "chistione sarda". In sa segunda metade de s'Otighentos s'atividade giornalìstica si acostat a sa dimensione natzionale italiana. In su giornale de Ànghelu Sommaruga, de su 1876, "La Farfalla", iscriat Otone Baccaredda, chi a s'època fiat dotzente universitàriu, sìndigu de Casteddu e deputadu, publicaiat "Casa Corniola" e i "Bozzetti sardi", tra realismu e impressionismu. In su pròpiu perìodu, pro sa "currente realista" tenimus Bobore Farina (amigu de Juanne Verga, chi in una litera omònima ispiegaiat sa poètica verista). Farina iscriet medas romanzos in sa carriera literària sua. Aiat otènnidu su sutzessu in su 1873, cun "Il Tesoro di Donnina" e "Mio figlio". "La Biblioteca Sarda" de Antoni Scano e Enricu Costa, aiat animadu su movimentu literàriu in Tàtari cun sa tipografia de Zosepe Dessì. Depemus nominare Antoni Scanu, issu puru fiat istadu giornalista e deputadu polèmicu in su Parlamentu, aiat iscritu "Viàggiu Letterariu in Sardigna" in su 1831.
Luigi Falchi, tataresu, fiat istadu crìticu severu e poeta, e puru istudiosu de problemas da s'istòria sarda, iscriende "IL Popolo Sardo".
Semper a Tàtari Erricu Costa, fiat interessadu a medas aspetos de sa cultura. Aiat iscritos romanzos famosos comente Juanne Tolu ( su bandidu legendàriu logudoresu), "Il Muto di Gallura" , "La Bella di Cabras". Sa prosa non semper iscurret, ma est prena de umorismu sententziosu.
Aiat iscritu una regorta de poesias cun tonu como sèriu como brulleri. Aiat donadu bona prova puru in s'istòria, iscriende un'òpera ampra pro sa tzitade de Tàtari, fiat istada publicada intra su 1884 e su 1909; su tonu est iscartzonadu, prontu a sa batuta, ma cun non pagos lìmites in su mètodu istoriogràficu.
Àteru tataresu fiat Pompeo Calvia, un'iscritore diletante chi aiat praticadu su romanzu istòricu, ativu in sas initziativas literàrias.
Sa fama sua però riguardaiat sa regorta de poesias in dialetu tataresu, intituladas "Tàtari Mannu".
Pro s'àrea de Casteddu tra sos poetas in limba sarda chi si sunt distintos, regordamus Efis Pintor Siricu (1765-1814) - chi però est de su perìodu de s'Angioy, a primìtziu fiat istadu fintzas amigu suo e tando aversàriu. Paulo Mossa, chi iscriet in su perìodu de s'unidade de s'Itàlia. De custos duos poetas si podiat fàghere su cunfrontu, pro ite sa poesia de Pintor paret prus moderna, tratat de motivos populares cun tonos, a momentos malincònicos a momentos irònicos. Mantenet su controllu de sa forma poètica alternende endecasìllabos cun àteras rimas: su sena-riu dòpiu.
Su Mossa tratat s'ambiente pastorale puru essende poeta urbanu, aiat poetadu in logudoresu e praticaiat sa poesia de s'Arcàdia. Sos versos de custu poeta sunt lèpidos e cumpostos, bellos e clàssicos, cun totu s'armamentàriu mitològicu l'agatamus travasada in sa poesia de improvisatzione prus difusa in Sardigna.
Sa poesia de Melchiorre Murenu, cun sa bida truncada a 44 annos, in su 1854, si esprimet cun una filosofia de tonu morale e cun atzinnos a sa realidade de su tempus, comente in su lamentu s'Istadu de Sardigna, o cun vena polèmica comente in "Sas mundìtzias de Bosa".
A su poeta tzurpu de Macomer benit atribuida una cuartina famada chi riassumet cun tonu polèmicu su sentimentu de s'època de sa lee de "sas tancas serradas a muru

Tancas serradas a muru
fatt'a s'afferra afferra
si su ghelu fit in terra
l'haìan serrada puru.

In su Nugoresu, sa particularidade de sos òmines de cultura, fiat de intèndere sa netzessidade de faeddare a su pòpulu. Unu esèmpiu significativu est Pepinu Mereu de Tonara (1872-1901). Custu poeta esprimiat in poesia su disisperu de sa vida sua segundu sos modellos de sa "scapigliatura", ma su tonu de s'òpera sua resurtat mesuradu.