Su Noighentos

  • Stampa
Gràtzia Deledda

Sa literadura sarda in italianu de su Noighentos est caraterizada da esponentes de importu comente a: Satta, Deledda, Lussu, Gramsci, Ledda e Dessì.
S'iscopu de custos autores bilìngues - iscriende in italianu - est de si bortare a sa natzione italiana, presentende s'immàgine e sa descritzione de su mundu de s'ìsula.

Si dae una parte chistionant de sa preistòria, de sa barbàrie e de sas folas, dae s'àtera mirant - cun sas connoschèntzias de sos problemas istòricos sardos - a unu progetu pro su tempus benidore.
Comente a filu cun-dutore pro si orientare in sa presentatzione de custos autores seberamus, in unu modu artifitziale, categorias ispetzìficas.
S'isulamentu fiat unu carateri istruturale non solu de sa Sardigna geogràfica, ma una cunditzione antropològica iscrita in su DNA de ònnia sardu. E pro custu fatore chi s'aspetu de sa "atemporalidàde" caraterizat sa sardidade.
Su sèberu coragiosu, chi sos autores s'impignant a intraprendere, est su de si distacare dae custos trempos simbòlicos pro fàghere sèberu de una narratzione e descritzione realista, chi assumet puru unu valore polìticu, pro ite vinculaiat a sa situatzione istòrica. Custa dimensione noa no est solu intendia ma espressa-mente dichiarada, comente faghent Gràtzia Deledda e Velio Spano.
Su sèberu de sa capitale, Roma, est determinada pro s'esigèntzia de unu "humus" culturale prus mannu de cussu de Sardigna.
Su cunfrontu cun sa cultura italiana e europea contemporànea benit afrontadu cun istrategias testu-ales originales, chi la ponent puru in relatzione cun s'ampra problemàtica de sa chistione meridionale.
Su sèberu de cumintzare cun Gràtzia Deledda (1871 Nùgoro -1936 Roma) est motivadu dae su fatu chi est s'ùnica fèmina italiana - e prima ancora sarda - chi retzit su Prèmiu Nobel (in su 1926), pro sa tendèntzia de s'iscritura, sustènnida de un'ideale artu in sa descritzione profunda de s'ìsula de nàschida. Pro baranta annos s'iscritura de Gràtzia Deledda, produit romanzos e novellas ambientadas in Sardigna.
Incumentzende a s'edade de 23 annos cun "Anime oneste", iscritu cun un'istile de limba piana, otenet in su continente immediatu cunsensu, ma no ancora in s'ìsula. Disegnaiat cun fidelidade sos paesàgios de un'istraordinària bellesa e isvelaiat unu mundu primitivu alimentadu dae passiones devas-tantes.
Cun intentzione pretzisa Deledda riabilitaiat sos sardos (non iscaressemus ca fiant penalizados de su positivismu penale de Lombroso, pro nàrrere). Mentres pro sa Deledda sa ratza sarda rivelat passiones, ispiritualidade e sàmbene aristocràticu, fintzas in su portamentu. In sa fidelidade a sa descritzione de un'ispetzifitzidade regionale resurtaiat acanta a su verismu.
Autodidata, leghiat totus sa mègius literadura de su tempus suo, cumpresu su naturalismu frantzesu, su verismu italianu, fintzas D'Annunzio e Fogazzaro, sentza trascura-re Tolstoj e Dostoevskij.
De is chimbanta òperas iscritas, regordamus: "Elias Portolu, Cenere, L'Edera, Chiaroscuro, Colombi e sparvieri, Canne al vento, Marianna Sirca, L'incendio nell'oliveto, La Madre".
S'iscritura de sa Deledda, càrriga de simbolismu e de misticismu tentende a su paganèsimu, est carca de cunflitos passionales e psicològicos, de una descritzione màgica e intensa de su paesàgiu chi alternat a momentos de s'èstasi e de s'atzione.
Àteros caràteres chi cumparint in s'òpera sua sunt: sa presèntzia costante de is "topos". S'ischema ripetitivu s'esprimet cun una paràbula tzirculare chi partit de sa norma arcàica, sa brama de su possessu, su pecadu cun su remorsu, s'espiatzione cun s'istesiada, pro si concruire in sa re-integratzione sotziale.
Cun sas òperas prus tardas, - Il segreto dell'uomo solitario, Il paese del vento, La chiesa della solitudine, Cosima - sa Deledda isvilupada isperimentalmente totus sas formas de sas currentes literàrias. S'inconsciu s'inserit in sas memòrias arcàicas, sa maladia, sa nevrosi e su machine.
Si mesuraiat cun s'estetismu e su gustu decade•ti, pro arribbare a s'«io narrante» e sa «regressione». S'influèntzia si rivelat in Lawrence, Lewis, Cardarelli, Vittorini.
Sebastianu Satta, aedu sardu, donat cun sa cumpositzione poètica, una pintura de su paesàgiu coladu dae unu caràtere agreste e mìticu e de un'identidade populare tempestosa e malincònica.
Cun su patriarca custode, rapresentadu cun sa figura de su pastore e ancora cun sa protesta istitutzionalizada presentada in sos "Belli e feroci Prodi", chi àteru no fiant nche sos bandidos, cumponiat sas duas caras de unu matessi mundu. De grandu interessu puru est sa poètica de sa fèmina: "madre fatale e bella a tutti ignota"chi identificaiat cun sas mamas de totu sa Barbàgia, de sos pastores comente de sos bandidos. S'influèntzia in S. Satta, si podet nodare cun sa poesia de Carducci, pro sos paesàgios agrestes de sa Maremma; cun sa de D'Annunzio, pro su mundu mitològicu de s'Abrutzu; cun sa scapigliatura, pro su tema de sa morte e de sos temas psicològicos; ancora cun Pascoli, pro su mìticu raportu de sos bios cun sos mortos [La cena dei morti coi vivi de su Pascoli]. Satta tratat in versos temas sotziales, comente su sotzialismu anàrchicu, sa morte de sos minadores pro s'isciòperu de Buggerru, sas ischeras de Angioy, sos mitos de su progressu. S'istile de Satta est sobra-mente craru e "cantàbile", esprìmidu cun una mètrica e cun ddu lèssicu traditzionale.
Tra sas òperas de Satta podimus regordare: "Versi ribelli, Canti Barbaricini, Canti del salto e della tanca, La madre dell'ucciso".
Emìliu Lussu est s'emblema cumplessu e autènticu de s'òmine polìticu, istòricu e literadu. S'atividade sua faghet totunu cun su racontu istòricu de sos eventos, bìvios cun estrema ratzionale craresa chi ativat unu protzessu irònicu.
Pro rapresentare sa realidade sarda si serbit de una riflessione storico-polìtica chi fundaiat subra s'esperièntzia personale; su penseri de Lussu est ispintu a s'atzione, sustantziada però dae sa "Resone".
Fiat "interventista", ma cun-bìnchidu de s'irratzionalidade de s'usu de sa gherra, a pustis chi fiat istadu cumbatent e in su fronte de sa Prima Gherra Mundiale (comente ufitziale de su 151° regimentu de sa Brigata Sàssari). In custa esperièntzia aiat isperimentadu sa solidariedade cun sos àteros sardos pastores, traballantes de sa terra e operajos, costrintos a cumbatere, a dispetu de generales e coronellos chi in parte manna fiant pagu preparados e superfitziales.
Interessante est sa bida dinàmica de Lussu: a gherra acabada fundaiat su Partidu Sardu d'Atzione, tando diveniat deputadu in parlamentu fintzas a su 1924; pro su carateri gherradore est sugetu a atentados fascistas e benit isoladu in su confinu de Lipari, de nue evadet in su 1929; riparadu a Parigi fundaiat Giustìtzia e Libertade pro s'atividade anti fascista, e partètzipat a sa resistèntzia frantzesa; torrat in Itàlia su 1943 benit numenadu Ministru de sos primos guvernos democràticos, in sa Consulta natzionale e in s'Assemblea Costituente; e in finis Senadore de sa Repùblica. S'atividade polìtica duncas si mi-sigat cun s'atividade literària, chi fiat de puntòrgiu e de ispiegatzione de sa prima. Introduiat in literadura su "documentu sugetivu", unu gènere nou dae su cale bogat sas regulas de costrutzione, inserende dossier, lees, artìculos, bibliografias e cronologias, e alternende descritziones chi praghent meda. Sas aventuras personales benint racontadas cun mesura.
Sas òperas de importu sunt: "La catena, Marcia su Roma e dintorni, Teoria dell'inserruezione; Unu anno sull'Altipiano, Diplomazia clandestina e Il cinghiale del diavolo".
Antoni Gramsci, figura sarda de notèvole importàntzia in sa cultura italiana e internatzionale.
Comente a intelletuale naschiat in sa militàntzia polìtica de s'àrea sotzialista, collaboraiat cun s'Avanti! e dirigiat Ordine Nuovo.
Aiat fundadu su movimentu de sos Consìgios de fàbbrica e a pustis su Partidu Comunista de Itàlia, cun s'iscissione de su Cungressu de Livorno (1921), cumentzaiat s'atividade parlamentare e beniat arrestadu in su 1926. Cundennadu dae su tribunale ispetziale a 21 annos de detentzione in sa presone de Turi. Sa bida sua finit in Roma su 1937.
Sos iscritos de Gramsci sunt a sa base de sa "teoritzatzione polìtica de sa "sinistra", mandada a in antis cun coerèntzia e severidade.
In raportu a sa Sardigna in sos iscritos de Gramsci si partit dae una visione crìtica de s'istòria de s'unificatzione italiana, portende craresa a sos problemas in raportu a sa "chistione regionale".
Elementos fundamentales de su penseri gramscianu, relativos a sa Sardigna, sunt: s'economia sarda arretrada chi collegaiat cun s'isfrutamentu capitalisticu, e chi s'at a èssere podia risòlvere arribbende a s'alleàntzia tra operajos de su nord e sos traballantes de sa terra de su sud; e cun sa cultura e sa limba sarda, fundamentale pro sa formatzione intelletuale de sos sardos, aberta a sa prospetiva italiana e europea. Su disìgiu e s'intentu de comunicatzione dia-lògica, cun sa pesona i nd'uno arresonu, istabiliat un'istrisinamentu immediatu e autènticu, comente dimustrat in particulare cun cuncretesa, craresa e semplitzidade in s'epistolàriu "Lettere dal carcere" : "Non mi piace tirae sassi nel buio; voglio sentire un interlocutore o un'avversario concreto; anche nei rapporti familiari voglio fare dei dialoghi...". "Non mi praghet a imbolare perda a s'iscuriu; chèrgio intendere, chèrgio bìere sa pesona o un'aversàriu polìticu cuncretu; finas in sos raportos familiares chèrgio fàghere sos diàlogos".
Su protzedimentu dia-lògicu de Gramsci fiat caraterizadu dae un'andamentu eurìsticu de tipu sientìficu e de s'ironia socratica.
Zosepe Dessì, romanzeri de respiru europeu, isperimentaiat protzedimentos narrativos noos, individuende a suta a s'istòria seberada, una segunda, prus vera istòria, cun s'ativatzione de sa memòria e de sos interros afetivos.
Su protagonista de su romanzu "Introduzione alla vita di Giacomo Scarbo" est sa "preda de craa dura" de sa narrativa de Dessì, s'incarnatzione de su valore e de s'artista pròpiu, intelletuale impignadu, eroe e vìtima in su matessi tempus. Rapresentaiat unu modellu chi no si podet realizare e pro custu non resesset a naschere.
Un'elementu chi Dessì tratat cun originalidade est su "flussu de su tempus", pro ite onni cosa diveniat tempus e solu su corpu est su cundensadu e sa forma de su passadu. In custu excursus su passàgiu est dae sa preistòria de s'indivìduu a s'atzetatzione de sas realidades istòricas. Sa Sardigna est pro Dessì su logu de etzellèntzia, su depòsitu de totus sas cosas, definende issu e totu «la casa di mio padre è la mia gente: casa e tombe", solu a custu logu si podent bortare sas dimandas, isceti in issu si podet arribbare a su fratzionamentu de s'io, solu in issa, sa pròpia terra, si podet isperimentare sa "regressione"( torradura in segus) fintzas a su chi "no est possìbile connòschere ".
Tra sas òperas de Dessì tzitamus: "La sposa in città, San Silvano, Racconti vecchi e nuovi, Storia del principe Lui, I passeri, La ballerina di carta, L'isola dell'angelo, Paese d'ombre".
In sa segunda metade de su '900, tenimus iscritores e intelletuales sardos, chi cun su "neo realismu sardu" afrontaiant temàticas regionales de apartenèntzia a sa rinàschida, a su ruolu nou de s'intelletuale chi si cuncretizada in sa vida polìtica, rendende sa realidade locale prus fachile a da connoschere, a da rapresentare e duncas a da pòdere trasformare. Sunt sàgios, inchiestas, chircas documentàrias e testimonias diretas.
Maria Giacobbe, Zosepe Fiori, Bobore Cambosu, Paride Rombi e Frantziscu Masala, fiant parti, cun medas àteros, de custu perìodu. Semus oramai in s'era de sos mass-media, ma persistet s'incantu de su passadu arcàicu.
Rapresentante singulare de custu gènere de romanzu est Gavinu Ledda, cun su "Padre Padrone" chi est unu romanzu de formatzione, dichiaradu in su soto tìtulu "L'educazione di un pastore". Sa narratzione cumentzaiat e agabbaiat cun s'impreu de su tempus passadu. Su tema puru de su bilinguismu currispondet a sas duas ànimas de su libru, sardu e italianu. Su penseri est isvilupadu cun una sèrie de copias, chi fiant comente faches opostas de sa pròpia medàllia: mama e bìdriga, sa printzipale, pro s'identificatzione de sa natura; fadiga e cuntentesa; amore e òdiu; atratzione e distacu.
Sa figura paterna s'imponet cun unu discursu de realidade, est s'autoridade, est sa lee, est su tirannu. Su limbàgiu est su veìculu pro divenire mere de sas règulas de su traballu, de s'ambiente e de sa segunda limba.
Sarvadore Satta, giurista cun sa passione de su romanzu, in ue travasaiat cun unu sensu s pregiudicadu totu su materiale cumuladu in sos annos. Testimonias, cundennas e sentèntzias fiant sa trama de "Il giorno del giudizio".
Su narradore s'imponet comente unu "io giudicante", totu est istabilidu, sa veridade e s'impostura, solu s'iscritura ponet in discussione sa morte. Su cuntzetu de su tempus est relativu e anacronìsticu, semper calibradu tra sa bida e sa morte, sos sentimentos e s'istrisinamentu de sa bida de cada die. Sos personàgios parent bìvere foras de su tempus istòricu, e cando si nde a catant oramai non b'est prus nudda de fàghere.