Sa Sardigna a su tempus de sas potèntzias prus mannas de su Mediterràneu: Roma e Cartàgine

Unu datu tzertu e chi non si podet pònnere in discussione - a caràtere geogràficu - est pròpiu sa positzione de sa Sardigna in su tzentru de su mare Mediterràneu otzidentale.

Cunsiderende sas rotas de sos tràficos de s'antighidade chi corriant custu mare - tra sa fine de su II° e su comintzu de su I° millènniu - las podimus disignare comente tantas lìnias immaginàrias chi atraessant sa Sardigna. Nos rendimus contu gasi comente s'ìsula fiat in relatzione cun s'Àfrica, su Mediu-Oriente, sa Frantza, s'Ispagna, s'Itàlia. Sas testimonias de sos rastros prus arcàicos sunt sos brunzetos e sas iscritziones.
S'espansione cartaginesa ( V - IVsec. a. C.) si praticaiat cun sas armadas a Sud e a Nord in Sardigna, fortzes favorida de calicuna immigratzione de colonos, pro s'isfrutamentu agrìculu de sas pranuras fèrtiles e de sos batzinos mineràrios e ancora pro sa costrutzione de tzitades. A pustis de sas Gherras Pùnicas, bidimus sa Sardigna passada a suta su controllu de sa potèntzia romana semper prus forte, si puru fiat esclùidu meda de su territòriu tzentrale (sas Barbàgia). Prima, in su 509, tando in su 340 Roma reconnoschet sa suprematzia de Cartàgine in Sardigna. Ma in su 238 p. C. su console Tibèriu S. Graccu la faghiat passare - concuistende-la - in s'isfera romana. Deretu essint a campu però sos problemas cun sas populatziones de su tzentru de s'ìsula, pro primu pro sa profunda diferèntzia de sa condutzione de sa terra. Difatis tra sos ladi-fundos ereditados dae sos cartaginesos e sa gestione comuna de sas terras de custas populatziones a economia pastorale bi fiant frecuentes motivos de cunflitu sos casos de brincu de sas làcanas. Fiant iscopiadas medas rebellias e mannas puru tra su 236 e su 225, a su puntu chi Roma aiat dèpidu imbiare sos duos consoles (232/31) cun duos esèrtzitos pro fàghere fronte a sa situatzione.
In su 227 sa Sardigna, impare cun sa Còrsica, diveniat provìntzia de Roma dae su puntu de vista istitutzionale, militare e fiscale.
Aprofitende de sa II Gherra Pùnica, sas tzitades sardo-pùnicas de su golfu de Aristanis aiant istrintu un'intesa cun sas populatziones de s'internu, chi T. Livio definiat ' sardi pelliti ', pro istabilire unu tentativu de acordu tra sos interessos de s'economia a ladi-fundos de sas primas e sa comunitària de sas segundas.
Fiat s'annu 215 p. C. e mentres Annibale poniat in bascas sa potèntzia romana, custu acordu si fiat concruidu cun una detzisione de si rebellare , chi teniat comente a capos Annone e Amsìcora cun su fìgiu Iosto. Aiant domandadu s'agiudu de Cartàgine chi aiat imbiadu una flota a suta su cumandu de Asdrubale e chi fiat isbarcada a Cornus (S. Caterina de Pitinnuri). S'esitu de sa gherra fiat istada disastrosa, cun duas pèrdidas de sos sardus-pùnicos, sa morte gherrende de Iosto e Amsìcora chi si fiat bociu.Prus a tardu - semus oramai in sos annos 178, 177, 176 -- cando torrat sa rebellia, sos sardos perdent ancora, e unu grandu nùmeru de presoneris benint batidos a Roma e benint bèndidos comente iscraos, inflatzione-nde su mercadu.
Medas àteras rebellias si fiant fatas, fintzas a cussas de s'annu 104, cando Tzicherone pro minimare su balore de sos sardos los aiat definidos, ' mastrucati latrunculi'.
Sa luta famada meda tra Cèsare e Pompeu - a sa vigìlia de su passàgiu dae sa repùblica a s'imperu - tocat puru sa Sardigna. Pompeu fiat passadu in s'ìsula diversas bortas, sa prima candu in su 67 fiat istadu incarrigadu dae su Senadu de Roma de liberare su Mediterràneu prenu de piratas. Cun una flota los persighit arribende a los bìnchere; a pustis in sos annos 57/56, pro fornire trigu a Roma chi si agataiat in una grave carestia.
Ma cando si fiat criada sa cuntierra manna tra sos duos rivales, sa tzitade de Càralis si fiat ischierada cun Cesare, agiudànde-lu finas in Àfrica contra a sos pompeianos, a su contràriu de Sulci, chi Cèsare - torrende a Roma in su mese de Abrile de s'annu 46 -- aiat punidu cun duresa. Sas vengas ant a sighire cun su fìgiu de Pompeu e cun Ottavianu, su nebode de Cesare.
Cun sa nàschida de s'Imperu, s'annu 27 a.C., si faghet sa divisione amministrativa de sas provìntzias e sa Sardigna podet devènnere provìntzia senatoriale finas a su 270 p.C., cando s' imperadore Aurelianu la faghet devènnere provìntzia imperiale e nòminat su guvernadore, prèside.
A pustis sa riforma de Dioclezianu, chi aiat divìdidu in bator partes su guvernu de s'imperu - in su 297 p.C. - sa Sardigna, oramai faghet parte de s'Itàlia e benit afidada a Massiminu.
S'ìsula at abarrare puru in sa prefetura de s'Itàlia (in sa diòtzesi sub-urbicaria) cando s'Imperu, cun Costantinu, at a èssere divididu in bator prefeturas, cun a capu su prefetu de su pretòriu; prus a tardu at a èssere cunsiderada patrimòniu imperiale.
In su perìodu definidu Bassu Imperu, a sa fine de su IV sèculu, sa situatzione diveniat meda grave in totus sos territòrios de su Mediterràneu pro s'invasione de sos bàrbaros.
Cun s'arribu de sos Visigotos (401-410) sa Sardigna diveniat unu logu de esìliu pro su grandu èsodu e, a pustis, cun sa costitutzione de su regnu de sos Vàndalos, in s'Àfrica setentrionale, s'ìsula beniat atacada dae custu pòpulu e dae sos piratas.