Santa Ìgia, s'antiga capitale de su Giudicadu de Casteddu

  • Stampa
Crèsia de Santu Perdu de sos piscadores a Santa Igia

Oe sos rastros de Santa Ìgia sunt suta palatzos e istradas e custu fatu la rendet galu misteriosa.

Su Giudicadu de Casteddu finit in s'annu 1258, paris cun sa distrutzione de sa capitale sua: Santa Ìgia. E custa fine est capitada cando sos Pisanos, alleados cun sos àteros giudicados sardos (Arborea, Torres e Gaddura), a pustis àere conchistadu de su totu Monte de Crastu (Castel di Castro), ant custrintu sos casteddajos, cun sos alleados Genovesos, a si nche fugire dae su Casteddu e a si nche inserrare in Santa Ìgia.
Su giùdiche Gullielmu III Salusiu VI de Cepola firmat sos Patos de resa de sa tzitade e si nche fugit a Gènova, morende in su pròpiu annu. Sa tzitade de Santa Ìgia, binta e ispèrdida, iscumparet cun su Giudicadu de Casteddu chi benit partzidu tra sos binchidores.
Si narat chi Santa Ìgia, tra s'XI e su XIII sèculos, esseret una tzitade larga e importante, la a furriaiant muros, fossadu e ponte mòbile pro sa difesa. Medas portas de intrada li permitiant de comunicare cun medas rugas chi portaiant a totue in s'ìsula.
Unu muntone de palatzos segnoriles de tres e bator pianos la mustraiant rica, cumpresos sos palatzos de su podere, comente su de s'archipìscamu e su Palatzu de sos Giùdiches a ponente, abitadu dae Gullielmu de Cepola (s'ùrtimu giùdiche) e de Anniesa, sa sorre de sa giuighissa Beneita. In custa tzitade bi fiat un'ispidale e paret puru unu lazaretu.
Su testamentu de su giùdiche Gullielmu, de su 1256, portat sa volontade sua de èssere interradu in sa crèsia de Santa Maria de Clusio, e sos testimòngios, comente est iscritu, sunt sos duos dotores chi lu curaiant.
S'agatat ancora un' "inventàriu" in ue cun tzertesa sunt elencados unu corredo de ogetos sacros chi aparteniant a sas crèsias de sa tzitade. Si chistionat de sa catedrale cunsagrada a Santa Tzetzìlia (dae in ue essit su nùmene de sa tzitade: Santa Ilia-Santa Ìgia), sa de Santa Maria de Cluso e de Santu Perdu de sos piscadores (ancora in postas), e chi si podet bisitare in un'intradedda de viale Trieste.
Pro cumprèndere cale esseret s'importàntzia e s'isvilupu de custa tzitade e in ue fiat collocada, tocat a lèghere sos iscritos de s'Aleo (XVII sèculu) e cun atentzione sa "Guida de sa tzitade de Casteddu" de su canònigu Spano, iscritu a sa fine de s'Otighentos. Custu ùrtimu iscritore chistionat cun tzertesa de s'esistèntzia de Santa Ìgia, gasi ca a sos tempus suos si podiant bìere galu sos rastros de sa tzitade e signos de sas làcanas, chi andaiant, da una parte, dae sa crèsia de Santu Perdu de sos piscadores a cantu a mare e, semper a ladu de mare, a sa crèsia de Santu Pàulu. In s'istàngiu a fatza, sa Illetta de Santu Simone, cun sa cresiedda de su Santu (chi si podet bisitare). Si allargaiat a Otzidente finas a Sant'Avendrace e a Fangariu e a Oriente lompiat a in ue como b'est sa pratza de su Cramu.
Partende dae Santu Perdu, tirende deretu a segus, si lompiat finas a bàsciu de su coddu de Santu Micheli, chi serbiat de difesa.
S'agatat unu documentu chi narat ca in su 1227, sa crèsia de Santa Maria de Cluso fiat importante ca teniat una Biblioteca e unu Scriptorium tot'a is duos meda famados, fiat unu tzentru de cultura cresiàstica e làica (pro sa presèntzia de notàrios), unu sistema de agiudu a su Giùdiche.
Totus sos documentos e sas lìteras de Santu Bernardu fiant istadas duplicadas in nie.
Custa tzitade, chi basaiat sa richesa sua in sas risorsas ìticas de sa laguna, de su sale, de su trigu e de sas peddes, fiat fata su prus pro su "cummèrtziu internu a s'ìsula", immoe Castel de Castru cun sos Pisanos at a isvilupare un'economia aberta a totu su Mediterràneu. Cumintzaiat un'era nova chi benit tzerriada "economia aberta".
Custu logu fiat abitadu finas dae su neolìticu, abarrant rastros de pinnetas, fogos, trastos in ossidiana e istèrgios in tzeràmica, agatados in viale Trieste, in via Is Màglias, in su Coddu de Santu Micheli e in su coddigheddu de Monte Craro, in su de Sa Duchessa, e in Tuvixeddu, armas e istrumentos in perda.
Sa tzivilidade nuraghesa s'est puru isvilupada ma tenimus pagos rastros.
In su VII sèculu p.C. sos Fenìtzios si istabilint in sa zona de sa laguna de Santa Ìgia e costruent unu portu cummertziale, sa presèntzia issoro est cunfirmada dae sas anforas agatadas suta s'àcua.
Sa necròpoli prus antiga fiat sa de Tuvixeddu in sa zona nord-otzidentale, usada dae sa metade de su VI sèculu a.C. finas a su I sèculu p.C.
Su tophet a crematzione, in ue beniant postos sos chinisos de sos pitzinnos fiat in sa zona de Santu Pàulu. A pustis sunt lòmpidos sos Pùnicos e sos Romanos (in su 238 i.p.C.).
In sa luta tra Cèsare e Pompeu si fiat ischierada a su costàgiu de Cèsare chi ricumpensat sa fidelidade de sa tzitadina cun reconnoschimentu a Municìpiu e sa tzitadinàntzia romana (tando S.Ìgia teniat 20 mìgia abitantes, un'anfiteatru chi nde cunteniat deghe mìgia, putzos e acuedotos).
Amministrada dae su prefetu de sa provìntzia, cunservaiat puru sas istitutziones de orìgine cartaginesa comente sos Sufetos, magistrados chi fiant eletos ònnia annu finas a su perìodu de sa cuntzessione de su "municipium", (lu testimòniat una moneda).
In s'istrada chi portaiat a Turris, Cassiu Filippu aiat fatu costruere in sa roca de calcare una tumba-mausuleu pro sa mugere Attilia Pomptilla, nomenada oe "sa Gruta de sa pìbera".
S'època romana finit in Sardigna in su V sèculu p.C. e cumintzaiat cussa vandàlica; puru in custu perìodu Caralis at a èssere sa sede de sa diòtzesi de sa provìntzia nova. In custu territòriu largu su re Trasamundu aiat esiliadu medas cresiàsticos africanos e tra custos su pìscamu Santu Fulgèntziu de Ruspe, chi fiat unu funtzionàriu de s'amministratzione vandàlica cunvertidu a su catolitzèsimu, e su pìscamu Felicianu chi si fiat portadu in fatu, benende dae Cartàgine, su corpu de Sant'Agostinu chi aiat cuadu in una crèsia chi oe non esistit prus, ma chi fiat in s'artziada chi tzerriamus Largu Càralu Felitze.
A fùrriu de su monastèriu (chi teniat puru unu scriptorium) e a sa crèsia de su màrtire Santu Saturninu (numenadu patronu de sa tzitade), Fulgèntziu aiat organizadu unu cenàculu, a tesu dae sa batalla de sa tzitade. Depemus nàrrere ca tra sos pìscamos de Cagliari, su primu fiat istadu Sant'Avendrace, a sa fine de su I sèculu p.C., resurtat puru Santu Lutzìferu, difensore de s'ortodossia catòlica contras s'eresia ariana, cun Sant'Eusèbiu. Dae su 484 Santa Ìgia fiat titulare de sa sede de su pìscamu e titulare de sa Primatzia de Sardigna.
In su 533, Goda, unu funtzionàriu gòticu e guvernadore de Sardigna, si fiat rebelladu a su podere tzentrale vandàlicu e aiat proclamadu unu Regnu sardu indipendente, ma benit bintu dae Zazo, frade de su re Gelimero. S'era vandàlica fiant cun sa bìnchida de sos Bizantinos.
A pustis binti annos sa Sardigna passat pro pagu tempus a suta sos Ostrogotos e a sos Gotos, ma dae su 599 torrat suta Bisàntziu, chi binchet s'assaltu Longobardu, e divenit sa sede de sa zeca.
A pustis su 697, cando sos àrabos conchistant s'esarcadu de Cartàgine, sos piratas saratzenos atacant Karalis. Sos piratas saratzenos in totu custos sèculos ant a sighire sos atacos e a custrìnghere sa gente a si rifugiare in Santa Ìgia, e ant a tènnere suta controllu sos mares, tantu chi benint mandadas ambasciadas a sa corte de Ludovicu su Piu pro dimandare agiudos e puru a Cordoba pro tratare un'alleàntzia cun su Califu.
Sa Sardigna a partire dae s' VIII sèculu est iscanzada dae su controllu de Bisàntziu e cumentzat una dinastia locale chi tramandat dae babbu in fìgiu sa càrriga de Arconte, mancare chi siat galu ligada dae su puntu de vista polìticu a s'autoridade de s'Imperadore de Costantinòpoli.
In su 1015 sos mussulmanos ibèricos cumandados dae Museto tentant de conchistare s'ìsula portende distrutzione manna. Sa novidade, in custa segunda metade de s'XI sèculu, est chi sa Sardigna cumparit dividida in bator Giudicados cun capitale Santa Ìgia.