MÒDULOS TRASVERSALES - Pro nde ischire de prus

A su tempus de sos Aragonesos

A su tempus de sos Aragonesos

Totu cumentzat cun s'atu de infeudatzione de sa Sardigna dae su pontìfitze Bonifàtziu VIII in su 1297 pro portare sa paghe in s'àrea de su Mediterràneu e de sos raportos internatzionales.

A su tempus de sa conchista de sa Sardigna da parti de sa Corona d'Aragona - semus in su 1323/1324 -- s'istòria de s'ìsula càmbiat meda meda pro su ruolu diversu in sa rete de sos tràficos de su Mediterràneu chi portant a sa trasformatzione de sa sotziedade e de s'economia.
Custu sutzedet proite sos catalanos-aragonesos cumentzant a dividire su territòriu sardu in fèudos mannos e piticos, cuntzedende custos territòrios a sos nòbiles chi aiant partetzipadu cun sas armadas a s'ispeditzione o a sas famìlias chi l'aiant resa possìbile ponende sos capitales e in prus a sa parte de persones locales chi l'aiant favorida, sia chi esserent sardos sia chi esserent pisanos.
Foras abarrant sas Tzitades de Casteddu, Igrèsias, Tàtari, Alighera, Bosa, comente tzitades lìeras cun s'istatutu issoro. Abarrant salvas puru tzertas famìlias comente sos Dòria e sos Malaspina a Nord de s'ìsula e in su Sulcis sos Donoratico, chi diveniant feudatàrios comente sos primos.
A su tzentru de s'ìsula abarrat su Giùighe de Arborea comente feudatàriu de su re d'Aragona. Sa istrutura de difesa de su possessu de s'ìsula fiat asseguradu cun su servìtziu militare garantidu dae sos feudatàrios a su momentu de s'investidura: in custu modu su soberanu si garantiat un'impignu finantziàriu riduende sos finantziamentos chi retziat dae sa burghesia.
Custa situatzione finit in su 1353, cando su giùighe Marianu de su giudicadu de Arborea truncat su raportu de fidelidade cun su rennu de Aragona pro acollire sos chi si boliant rebellare a infeudatzione chi aiat iscassoladu sa vida sotziale, econòmica e istitutzionale de sa Sardigna.
Sa reatzione de sa Corona aragonesa si esprimiat donende forma a unu modellu costitutzionale cun s'istitutzione de su primu Parlamentu de su 1355, cun Perdu IV e cun Alfonso V. Custu Parlamentu o Istamentos cumprendiat s'Istamentu Militare de sos nòbiles feudatàrios, s'Istamentu Cresiàsticu chi riuniat s'artu clero e s'Istamentu Reale cun sos rapresentantes de sas tzitades lìeras.
Sa situatzione fiat divènnida meda complicada pro sas rivalidades tra sos feudatàrios, e pro sos cuntrastos tra feudatàrios e funtzionàrios guvernativos de sas tzitades. Una gherra longa, sanguinosa atraessaiat sa Sardigna; e sa Corona non solu non si fiat pòdida acuntentare de sas fortzas de sos feudatàrios, ma pro sarvare su possessu de s'ìsula aiat dèpidu impignare medas fortzas umanas de foras e chircare  puru agiudos econòmicos.
Ma in su sèculu XIV, pro s'atividade de su Giudicadu de Arborea, chi teniat un'importu territoriale sustantziosu, benit produsia un'atividade legislativa de grandu importu giurìdicu chi s'at a espressare in su Còditze rurale de Marianu, in sa Carta de su casteddu de su Gotzèanu, in sas leges de Ugone IV, finas a lòmpere a su momentu de importu prus mannu cun sa Carta de Logu de Leonera d'Arborea, de su 1392. Si trataiat de una regorta de leges, partzida in 183 capìtulos, in limba logudoresa.
Custas sunt su prus normas de diritu penale, sustantziale e protzessuale. In agiunta, cussas relativas a sos ufitziales règios e in nùmeru minore cussas chi oe podimus tzerriare de diritu tzivile. Si tratat de una legislatzione chi,  naschida dae sa traditzione locale, cuntenet puru calicunu influssu catalanu. Custa regorta de leges, essende ligada a s'importàntzia polìtica e a sas conchistas territoriales de sos giùighes de Arborea, mudat a bellu a bellu totus sas normas in vigore in sos àteros giudicados.
Finas in sa prima adunàntzia de sos Istamentos, tenta cun sa conchista aragonesa, sa Carta de Logu d'Arborea fiat istada reconnota comente diritu territoriale estèndida a totu sa Sardigna, francu in calicuna tzitade.
Sos soberanos noos difatis si fiant limitados a modificare solu carchi cosa, e in tale modu fiat lompia sinu a s'Otighentos. Pro sos motivos polìticos issoro, is aragonesos aiant permìtidu a su pòpulu bintu de impreare sa Carta de Logu d'Arborea a s'iscopu de regulare sos raportos tra sos nativos, mantenende pro issos su podere de controllu polìticu-amministrativu.
Podimus nàrrere chi sa "Carta" rapresentaiat s'istrumentu prus adatu a sas esigèntzias de sa sotziedade sarda, rendende sas àteras normas territoriales superadas, e mantenende unu bonu cunfrontu cun sos Istatutos sassaresos e su "Breve de Villa di Chiesa" (Igrèsias). Custa "Carta" at a èssere s'istrumentu normativu pro s'ìsula finas a su Còditze felitzianu de su 1827. Oe rastros de sa Carta si podent ancora agatare in su "còditze barbaritzinu". Cando nos passamus a bìere - in sos sèculos XIII e XIV - su perìodu in cue s'at a impònnere e cunfirmare su podere aragonesu chi at a sighire cun cussu ispagnolu, e chi cointzidet puru cun s'isvilupu de su feudalèsimu, insandus si podet notare, mescamente pro sas tzitades règias, Càralis, Igrèsias, Bosa, Alighera e Tàtari, sos capìtula, breves, istatutos comunales, chi sunt sos primos elementos de sa legislatzione in forma de istadu e chi portant s'imprenta de sos pisanos. In cussos s'ant a inserire sos privilègios de Bartzellona, mentres, impare, ant a abarrare sos istatutos de sas corporatziones (grèmios), e su diritu canònicu - pro sos ligàmenes cun su podere de su Papa in totus sos sèculos XI-XIII.
A pustis custu perìodu, e fintzas a su 1718, sa Sardigna at a mantènnere s'autonomia legislativa caraterizada dae: sas pragmàticas (costitutziones de su soberanu), sas cartas reales (chi teniant caràtere esplicativu); is bandos o pregones (dispositziones de su visurrei), sos capìtulos de corte, (normas propostas de sos Istamentos ma sugetas semper a s'aprovatzione de su re). Finas sas dispositziones chi teniant valididade in su rennu ispagnolu, pro èssere aplicadas in Sardigna, teniant bisòngiu de una publicatzione noa.
Custas leges e normas beniant regortas in unu "corpus" ordinadu dae sos Istamentos e autorizadu dae su soberanu Filippu IV, infinis pubblicadas in su 1640, dae un'intelletuale giurista Frantziscu Vico, chi las aiat intitulada Leyes y pragmatas reales del Reyno de Sardegna. Cunteniat sas pragmàticas partzias in 51 capìtulos e cummentadas in latinu.
Pagu a pustis, in su 1643, semper pro s'initziativa de sos Istamentos e mescamente de su Bratzu Militare, Juanne Dexart aiat publicadu Capitula sive acta Curiarum Regni Sardiniae, regorta de sos capìtulos de corte, tra su 1421 e su 1633. Custa regorta estèndida in oto libros est partzida cun su critèriu de sa matèria tratada.
Cando sa Sardigna at a passare suta sa dominatzione de sos Savoja, pro efetu de su Tratadu de Londra de su 1718, at a mantènnere sas leges e s'autonomia legislativa, ma est custa borta puru indispensàbile produire normas chi si tzèrriant "editos", cussas de caràtere generale, mentres "patentes" cussas chi riguardaiat persones e cosas; e "billetes", pro sas cosas de pagu importàntzia.